Antoni Joan Fuster.

Correu-e particular: ajf6591@hotmail.com		Antoni Joan Fuster i Ferragut
		Biografia i altres dèries. L´ any de la neu. Febrer de 1956. Així el recorden a Mallorca. El blau del cel es trencà en una infinida succesió de guspires de cristall. Tots els somnis que portaren s´ajupiren sota els ulls d´aquell nounat que no ha deixat d´esser-ho fins aquest dia. Sovint se m´acudia demanar als mestres obvietats que feien esclatar de rialles tota la gent. Vaig comencar a demanar-me que redimoni de dèria se m´havia agullonada a l´ànima. Peruc, isolat a una cambra de París, en el viatge de Batxiller, mentre els companys anaven i tornaven escridassant pels llóbrecs corredors de la residència, als setze anys, vaig començar a garbuixar les primeres paraules adreçades al no res en un full de paper. Poc després Pablo Neruda s´em mostrà. L´hi seguiren, ja de retop, Cernuda. I rera d´ells Rosselló Pórcel, Alcover, Marià Villangómez, Martí Pol, Damià Huguet, Valente, Estellés. Totes les dones que em digueren NO i SI, les seves fuites i arribades, els viatges a la Patagonia i a la inmortal Erin, la meva estada a Barcelona com a estudiant, el pas igüarible del temps, els colors de la terra i el cel del Pla de Sant Jordi, la viola de Saint Colombe, les verticals de N.Y., deixondiren les paraules d´infant vessades fins avui.

La nit

La nit, amb el salpàsser,
esquiteu-la dels vostres somnis
i és quan els banyeu en llum
que veureu els estels.

Conjumineu ara
cançons i camins,
recapteu de la terra
els ormetjos
del vent.

Parau a la taula
tassons i un mantell
tan ampla com el cel,
on el temps
sigui el convidat més humil.

Arjau ferm,
ullada al blau del futur.
Acarats al mestral
no defugim l´empremta
del camí.
Som de la gent
on la pluja és gasiva.

Navegant de pells.
Illenc molsut
que convida al vi de la conversa.

Les cambres son bressol de capvespres
on la trobada és cim.

A cinglades visc,
els escàlems tornen a grinyolar.

Compacte de passats,
de camins,
estantisa de luxes,
feixuga.

Caparrudesa de tempestes.
Vidre de futurs.

No diu,
silenci primerenc,
però no calla, aquesta pedra.

Esca d´estels.
Retruny de l´ona.

Essència de pervindres.
Transformació de la nit.

Goluda, aquesta pedra,
defineix, amb urc,
la cremor llambrejant.

És a cops de mots

És a cop de mots
que sobre l´ enclusa de la vida,
bastim la recerca del demà.
I amb un tast de vi,
que sense dimonis
no hi ha goig en el desig.

Sobre la paraula no triomfa la mort,
nit sense memòria,
ni tan sols la bellesa els deus.

El ressò d'uns llavis obre tiranys de blau.

Els poetes portam un jou
messell de distàncies.
Guardam rellotges perduts en el futur.
Oferim la volada de la pols,
el trencant d´insecte alat,
el norai del plany.

Les paraules les arredoçam
en miralls d´eternitat.

Argonautes del cercle de llum.
Carnalitzadors d´esferes.

Cercau-nos allà on el principi pren el seu foc
i es fà existència,
dolor de l´espai,
batec de llavis,
verí molsós,
congost i espurna del suc primordial.

Porta de blaus

Mandrosa porta de blaus,
la línia del temps.
Bressol de xalocs.
Les ombres bramulen.

Urpes de llum
obren solcs
en la pell infinita.
Mort del rei,
funerals d'or.

Esclat d'agulles blanques
al sostre de la nit.
El melic d'argent
dispara sagetes
als somnis dels encara infants.

Totes les històries,
tot el present,
tot el passat
tot el futur
totes les distàncies,
tots els ulls
son un gra de sorra
en el desert.

La nau

Al llindar de les hores,
llostrejar dels darrers somnis.
Es beslluma la nau, vell xabec,
en fuita de la pàtria de la fam.

Les veles cercant
el vent favorable de la infantesa.
Embolcall de distàncies.

La foscor, condormida.

Els cors mormolen nous ritmes.

Els ulls s´obren.
Les oides fa temps endevinen,
més enllà de la memòria,
el retruc descompassat dels llenys.
Les ànimes són sentines
on es coven salabrors que mai fugen de la gola.

La nau s´esdevè
com un cos dejú d´estimera.

La Bellesa i Albert Einstein

L'iris rovellat de l'horabaixa.
El llom de la duna dormint sobre l'arena.
L'horitzó desconegut del Canal de Beagle.
La corda fremida per l´arc de Saint Colombe.
La trepidació blava de les glaceres mil·lenàries.
L'engonal fresc d'aquesta deessa de setze anys.
La pinzellada perduda d'una ciutat oblidada.
i ......
E=Mc²

No fineix la mar
allà on comença l´horitzó;
tot el seu abast
és més gran que els somnis
dels vostres ulls.
Tot el llit d´aquest blau estès,
l´escalf punyent
que s´hi agombola,
l´eternitat
líquida
que s´ens fuig
d´entre els dits,
tot hi és en el començament,
en el llindar
de l´instant.

Postal

T'envio,
en una guspira de boira,
un bes,
car al meu cor
res més s'hi cova,
perdut entre paranys
de desfici i malastrugança.