Mª Victòria Secall.

		EL FRÀGIL GEST
		Trist i indolent el rastre de la pluja llisca el seu traç a les tiges altives. Pètals efímers, immòbils, a l’instant que la tarda tomba, esquitllada, el xamfrà, tremolen com els dits que acaricien l’amic i cerquen el seu déu, suspès del fràgil gest.
Del poemari "L'indesxifrable codi" (1998), imatge: Teresa de la Fuente
		L’INDESXIFRABLE CODI
		Deixo el cor al vaivereig del mar obert. L’indesxifrable codi de l’escuma m’escriu paraules d’amor que mai s’han dit. Escolto el bramul del desig que romp contra la roca i em sagna el pit.
Del poemari "L'indesxifrable codi" (1998)
		MELANGIA
		Banyat de sol, el matí de tardor carrega de melangia la buidor d’un espai clos de l’ànima que ja no ens pertany i resta pres per sempre de l’enyor, sense cap esperança de conhort.
Del poemari "Heliografia" (1999), imatge: Teresa de la Fuente
		CÒNCAVES EMPREMTES
		No podria precisar com va estar però em sé un espai de còncaves emprentes, com estralls d’un esclat, imperceptible, oxidacions i adherències a les parets del pensament, un buit al pit, on creia haver-hi un igni cor.
Fragment, del poemari "Heliografia" (1999)
		AIGÜES SOMES
		Aigües somes em conviden a beure'm tota la mar. Trista de dolça metzina és aquí on venc a sanar Ferida per la melangia, aigües somes, aigües nítides, sedejo de reposar.
Del poemari "L'indesxifrable codi" (1998), imatge: Teresa de la Fuente
		EL SANGLOT DOLÇ
		El sanglot dolç del teu cos obre cingles al meu que és desclòs. Hi fa brollar un cabal roig com el foc. Un horitzó rodó, com un ressò d'un destre còdol trencant l 'aigua, és tot el món. Un tremolor concèntric em romp el cor.
Del poemari "L'indesxifrable codi" (1998)
		LA MOLSA DE L'HIVERN
		S'aferra la molsa de l 'hivern sobre la fusta , esquitllada del vent, al nord arrecerat, lluny de la fressa, com s'aferra el teu bes, joliu i poderós, a la galta tranquil·la, preservat del brogit de mirades altives.
Del poemari "L'indesxifrable codi" (1998)
		BELLÍSSIM SOTRAC
		En un únic batec ara podria fondre'm destil·lat el teu ventre d'un bellíssim sotrac. Acomplirem l'oracle: "Solcareu, units per tèbies humitats, un límit audaç, talment hissant-vos, el tors humà i amfibies les extremitats, cap un esclat candent, desproporcionat, com quan va néixer el caos"
Del poemari "Heliografia" (1999), imatge: Teresa de la Fuente
		FA FRED I POR
	Fa fred i por. Quatre solituds espatllen la roda. Feréstegues evidències assassinen la llum. gemega la tempesta , excessiva. La veu em surt del solc, farcida d'heura, s'enfila pel congost, rosega queixes Els peixos , mal ferits, alcen el vol. Seca i ferida, s'esmola la gola. Cauen les paraules en mig d'una teranyina. Un polsim infinit em clou el dol. Amarades parpelles fan bassals de plors. Veig partir una vida i no hi trobo consol. Negra la sang consolida un abisme. El trist lliscar dels núvols cap a la por perpetua un neguit imprecís, sense nom, ni culpable? - Una altra dona morta! Hi és la possibilitat. Esgarrifa. Em trasbalsa la dona morta i l'home viu, com un mutilat, un estrany, el botxí. Necessito pensar en els teus ulls, però tinc por de mirar-te al fons del tot, no fos que ens traís un inexorable destí tràgic, soterrat, més enllà de tots dos. Em cal fer un inventari d'hores vives i afeccions. Tornar a ser, junts, sensibles a un bri d'herba, a l'olor de la terra al capvespre, quan plou. M'escarrasso a entendre els portaveus, allò que diuen a les noticies, però no em duu enlloc, continuo tremolant. Tinc un buit aspre i agre, una indefensió negra, com un roc de basalt. Sento la por. Res no és nostre. Només l'instant que dura una mirada i ho podem retenir a la memòria del cos. Voldria l'abolició de les morts provocades i els exèrcits. El filferro de trinxera torna infinit, fa massa separacions, s'enreda als turmells massa sovint, esquinça la pell de l'esperança. Ragen gotes de sang negra, fins a l'aigüera . Un soroll fosc, de badall gegant, malmena la nit. Encara no he aturat de tremolar. Alguns homes tenen insomni, moltes nits sense dormir, massa ambrosia. Ningú no els atura! Recorden que hi ha pistoles i ganivets per defensar-se dels malsons, per conquerir els tresors d'altri. No cerquen el sentit del buit, que varen omplir amb les armes. El filferro de la trinxera els escanya. Ja hi són dintre. Un corcó els hi mormola traïcions, s'estavellen les pupil·les contra el vaixell de la ira. Han assassinat una altra dona. Tots ens trobem al cap corones d'espines i vergonya. Fa fred i por.
De : "Pluges, andròmines i algues" ( 1998) ( inèdit )

		Mª Victòria Secall i de Fermentino
Correu-e particular: fase5@telefonica.net		Vaig néixer un dia innocent d’hivern i vaig restar encisada per la vida. M’atreuen les paraules i els enigmes. Confio en els ulls de la gent i el tremolor d’una vida que neix. Cerco sovint les estrelles i la mar. Crec en el mestissatge i els ponts d’amistat. No he perdut les ganes de jugar i cercar complicitats.Treballo en l’artesania de l’ensenyament i la psicologia. M’agrada caminar vora la mar en bona companyia i olorar el bosc a la tardor, sentir el dringar de les campanes d’una vall i llegir, escriure i viure la poesia. Algun dia arribaré a Itaca, o potser no. Confesso que el viatge, atzarós i sorprenent, m’està agradant. La pluja de xicarandes liles i el roig sucós dels cristalls de magranes em semblen un miracle formós. De vegades encara somric. Escric contes per a infants, poesia i narrativa.

Petit tast de poemes: