FART D'ART - Escamot de Poesia.
ELS COMPONENTS
 

Mª Victòria Secall i de Fermentino

 

Mª Victòria Secall


Correu-e particular: fase5@telefonica.net

Vaig néixer un dia innocent d’hivern i vaig restar encisada per la vida. M’atreuen les paraules i els enigmes. Confio en els ulls de la gent i el tremolor d’una vida que neix. Cerco sovint les estrelles i la mar. Crec en el mestissatge i els ponts d’amistat. No he perdut les ganes de jugar i cercar complicitats.Treballo en l’artesania de l’ensenyament i la psicologia. M’agrada caminar vora la mar en bona companyia i olorar el bosc a la tardor, sentir el dringar de les campanes d’una vall i llegir, escriure i viure la poesia. Algun dia arribaré a Itaca, o potser no. Confesso que el viatge, atzarós i sorprenent, m’està agradant. La pluja de xicarandes liles i el roig sucós dels cristalls de magranes em semblen un miracle formós. De vegades encara somric.

Escric contes per a infants, poesia i narrativa.

Petit tast de poemes:


 
EL FRÀGIL GEST
 
Trist i indolent el rastre
                  de la pluja
llisca el seu traç
        a les tiges altives.

Pètals efímers,
        immòbils,
a l’instant que la tarda tomba,
                         esquitllada,
                           el xamfrà,

tremolen com els dits
que acaricien l’amic
i cerquen el seu déu,

           suspès del fràgil gest.


Del poemari "L'indesxifrable codi" (1998),
imatge: Teresa de la Fuente


 

 

L’INDESXIFRABLE CODI

 
Deixo el cor al vaivereig del mar                                     obert.

L’indesxifrable codi de l’escuma
m’escriu paraules d’amor
que mai s’han dit.

Escolto el bramul del desig
que romp contra la roca
i em sagna el pit.


Del poemari "L'indesxifrable codi" (1998)


 

 

MELANGIA

 
Banyat de sol,
el matí de tardor
carrega de melangia
la buidor
d’un espai clos
       de l’ànima
       que ja no ens pertany
i resta pres per sempre
       de l’enyor,
sense cap esperança

       de conhort.


Del poemari "Heliografia" (1999),
imatge: Teresa de la Fuente

 

 

CÒNCAVES EMPREMTES

 


No podria precisar com va estar
però em sé un espai
de còncaves emprentes,
com estralls d’un esclat,
imperceptible,
oxidacions i adherències
a les parets del pensament,
un buit al pit,
on creia haver-hi un igni cor.



Fragment,  del poemari "Heliografia" (1999)

 

 

AIGÜES SOMES


Aigües somes em conviden
a beure'm tota la mar.

Trista de dolça metzina
és aquí on venc a sanar

Ferida per la melangia,
aigües somes,
aigües nítides,
sedejo de reposar.



Del poemari "L'indesxifrable codi" (1998),
imatge: Teresa de la Fuente

 

 

EL SANGLOT DOLÇ

 


El sanglot dolç
del teu cos
obre cingles al meu
que és desclòs.

Hi fa brollar un cabal
roig com el foc.
Un horitzó rodó,
com un ressò
d'un destre còdol
trencant l 'aigua,
és tot el món.

Un tremolor concèntric
em romp el cor.



Del poemari "L'indesxifrable codi" (1998)

 

 

LA MOLSA DE L'HIVERN

 


S'aferra la molsa de l 'hivern
sobre la fusta ,
esquitllada del vent,
al nord arrecerat,
lluny de la fressa,
com s'aferra el teu bes,
joliu i poderós,
a la galta tranquil·la,
preservat del brogit
de mirades altives.



Del poemari "L'indesxifrable codi" (1998)


 

 

BELLÍSSIM SOTRAC


En un únic batec
ara podria fondre'm
destil·lat el teu ventre
d'un bellíssim sotrac.

Acomplirem l'oracle:
"Solcareu, units
per tèbies humitats,
un límit audaç,
talment hissant-vos,
el tors humà
i amfibies les extremitats,
cap un esclat candent,
desproporcionat,
com quan va néixer el caos"




Del poemari "Heliografia" (1999),
imatge: Teresa de la Fuente

 

 

FA FRED I POR


Fa fred i por.
Quatre solituds
espatllen la roda.
Feréstegues evidències
assassinen la llum.
gemega la tempesta , excessiva.
La veu em surt del solc,
farcida d'heura,
s'enfila pel congost,
rosega queixes

Els peixos , mal ferits, alcen el vol.
Seca i ferida, s'esmola la gola.
Cauen les paraules
en mig d'una teranyina.
Un polsim infinit em clou el dol.
Amarades parpelles
fan bassals de plors.

Veig partir una vida
i no hi trobo consol.
Negra la sang
consolida un abisme.

El trist lliscar dels núvols
cap a la por
perpetua un neguit
imprecís, sense nom,
ni culpable?
- Una altra dona morta!
Hi és la possibilitat.
Esgarrifa.

Em trasbalsa la dona morta
i l'home viu,
com un mutilat,
un estrany, el botxí.

Necessito pensar en els teus ulls,
però tinc por de mirar-te al fons del tot,
no fos que ens traís
un inexorable destí tràgic,
soterrat,
més enllà de tots dos.
Em cal fer un inventari d'hores vives
                                     i afeccions.
Tornar a ser, junts, sensibles a un bri d'herba,
a l'olor de la terra al capvespre,
                                      quan plou.

M'escarrasso a entendre els portaveus,
allò que diuen a les noticies,
però no em duu enlloc,
continuo tremolant.
Tinc un buit aspre i agre,
una indefensió negra,
com un roc de basalt.
Sento la por.

Res no és nostre.
Només l'instant que dura una mirada
i ho podem retenir
a la memòria del cos.

Voldria l'abolició de les morts provocades
                                        i els exèrcits.
El filferro de trinxera torna infinit,
fa massa separacions,
s'enreda als turmells massa sovint,
esquinça la pell de l'esperança.

Ragen gotes de sang negra,
fins a l'aigüera .
Un soroll fosc, de badall gegant,
malmena la nit.
Encara no he aturat de tremolar.

Alguns homes tenen insomni,
moltes nits sense dormir,
massa ambrosia.
Ningú no els atura!

Recorden que hi ha pistoles i ganivets
per defensar-se dels malsons,
per conquerir els tresors d'altri.
No cerquen el sentit del buit,
que varen omplir amb les armes.
El filferro de la trinxera els escanya.
Ja hi són dintre.
Un corcó els hi mormola traïcions,
s'estavellen les pupil·les
contra el vaixell de la ira.

Han assassinat una altra dona.
Tots ens trobem al cap corones
d'espines i vergonya.
Fa fred i por.



De : "Pluges, andròmines i algues" ( 1998)
( inèdit )